Per mi va ser una setmana normal, jo era feliç però a vosaltres se us veia estranys, durant la setmana havíem anat a visitar-la a l'hospital però a mi em semblava un refredat de res, tenia 5 anys i no ho entenia. Un dia em vau dir que havíeu d'anar a un lloc, que m'havia de quedar a dormir a casa de la veïna i que al matí em vindríeu a buscar. A mi em va semblar bé perquè m'ho passaria pipa amb la meva amiga durant tota la nit, però el mati no va ser tan divertit. Quant vaig arribar a casa tots dos teníeu el ulls plens de llàgrimes, em veu pujar a l'habitació i mentres m'acaronaves, asseguda a la teua falda em deies:
-Reina mira...ummm...l'avia ha estat molt malalta durant molt de temps i després de lluitar molt, al final no ha pogut curar-se i ha anat al cel amb els seus papis, molt feliç i contenta on podrà descansar i no patir mes.
No m'ho podia creure, no podia ser veritat l'avia ens havia deixat.
Van passar un, dos, tres mesos i jo no em recuperava i si us dic la veritat, cada vegada que parlo d'ella em rodolen llàgrimes galta avall. És la cosa més dura que m'ha passat en tota la vida i sé que hi ha hagut gent que ha passat coses pitjors.
Però per a mi és tràgic veure que cada vegada que parlo d'ella i del malaït càncer que ens la va treure, et cauen llàgrimes i sense entendre perquè, t'abraço i plorem juntes.
